Allocating Responsibility for the Damage from Deceptive PR-Materials Disseminated by the Media: A Thought Experiment

Pavel Slutskiy, Enric Ordeix

Resumen


Media practitioners often rely on PR spe­cialists as a source of information. Jour­nalists use press releases, newsletters, press briefings, etc. as a foundation for editorial content. But what happens if the media passes along PR-materials to audiences that are not absolutely true, or even intentionally false, and the pu­blic is deceived by these false messages? Who bears the responsibility for harmful consequences? Who should be held ac­countable: a deceptive PR practitioner, the journalist who relies too heavily on this type of source, or the public? The paper utilises the methods of legal phi­losophy to approach these questions and to theoretically examine how res­ponsibility is (or could be) allocated between the actors in the communi­cation process. Using the methodology of a thought experiment —a hypothe­tical case in which a pharmaceutical company makes a false claim about its products and disseminates it via a press release— the authors come to the conclusion that the balance between freedom of speech and property rights requires an individual case-by-case ap­proach, and that deceptive messages themselves are not a crime. To hold a company responsible in each case, there must be a specific victim who de­mands restitution and justice, and turns to the courts or judges to adjudicate the dispute.

 

Els professionals dels mitjans confien sovint en especialistes de relacions pú­bliques com a font d’informació. Els periodistes utilitzen comunicats de premsa, butlletins informatius, reu­nions de premsa, etc. com a base per als continguts editorials. Però què pas­sa si els mitjans de comunicació passen materials PR a l’audiència que no són absolutament certs, o fins i tot intencio­nadament falsos, i s’enganya el públic amb aquests missatges falsos? Qui es fa càrrec de les males conseqüències que això comporta? Qui n’ha de ser responsable: un professional de les rela­cions públiques enganyós, el periodista que recorre en excés a aquest tipus de fonts o bé l’audiència? Aquest article fa ús dels mètodes de la filosofia legal per abordar les qüestions de comunicació i examinar, teòricament, si la respon­sabilitat es troba (o podria trobar-se) entre els implicats en el procés de co­municació. Utilitzant com a mètode un experiment no real —un cas hipotètic en què una empresa farmacèutica fa una reclamació falsa sobre els seus pro­ductes i la divulga a través d’un comu­nicat de premsa—, els autors arriben a la conclusió que l’equilibri entre la llibertat d’expressió i els drets de propie­tat requereix un enfocament individual cas per cas, i que els missatges enganyosos no són un delicte en si mateixos. Per mantenir una empresa responsable en cada cas, ha d’haver-hi una víctima específica que reclami indemnització i justícia, i que s’adreci als tribunals o als jutges per tal de resoldre el conflicte.


Texto completo: PDF

Refbacks

  • No hay Refbacks actualmente.


Los números más recientes de la revista pueden consultarse aquí y los anteriores, aquí.

ISSN papel: 1138-3305. ISSN electrónico: 2340-5007

Facultad de Comunicación y Relaciones Internacionales Blanquerna. Universidad Ramón Llull.