La celebració dels 25 anys de ràdio en català després del franquisme amb la commemoració del naixement de Ràdio 4 és un motiu de satisfacció per tothom qui creu que un mitjà tan lligat als ciutadans com és la ràdio ha de parlar a la gent amb la mateixa llengua que es despatxen pollastres a la plaça, que es canten cançons de bressol als nens i que es critiquen les decisions del govern. Si, tot i els entrabancs passats, la quotidianitat de bona part de la població ha continuat lligada al català, és un signe de normalitat que el mitjà radiofònic, el millor narrador d'històries quotidianes, expliqui els seus relats en llengua catalana.

Ara bé, més enllà de les diverses llengües, els devots del mitjà saben que la ràdio disposa d'un idioma propi construït, no només amb paraules, sinó també amb músiques, sons i silencis, que és necessari cuidar: el llenguatge radiofònic. En l'arquitectura d'aquest idioma descansa la major força persuassiva de la ràdio: la possibilitat que, combinant el to de la veu, la melodia de la música, les pauses i els sorolls, es desperti una imaginació inaudita en la ment de l'oient. Aquesta capacitat imaginativa que proporcionen els bons programes de ràdio continua deixant perplexos els estudiosos del mitjà i, per això, aquest article sobre el llenguatge radiofònic s'estructura en tres paradoxes que es desprenen d'aquesta perplexitat.

Eva Comas