|
L'oblit del llenguatge radiofònic Finalment, la paradoxa que provoca una perplexitat més clamorosa és que, disposant d'un llenguatge tan persuassiu, la ràdio de les darreres dècades hagi oblidat els seus recursos en bona part de la programació. De fet, professionals i estudiosos del mitjà amb reconegut prestigi coincideixen a afirmar que la ràdio actual es caracteritza per una infrautilització dels seus recursos sonors. Així, Iñaki Gabilondo, el periodista més escoltat actualment a la ràdio espanyola, alerta de la pèrdua d'exploració i treball amb el llenguatge propi del mitjà quan assegura que "una inflamación de espontaneidad -espontanitis aguda- se ha apoderado de la radio y ha demolido la arquitectura de su lenguaje específico, de su idioma propio. Aún más, una cierta moda feista parece ridiculizar los intentos de reconstruirla. Es el fetiche de lo directo, al que sólo le faltaba el encarnizado combate (de influencias, de audiencias, de poder político), para mandar al desván las inquietudes expresivas"(5). En el mateix sentit, Juan José Perona, professor de ràdio i exdegà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, es pregunta per quina raó les millores tecnològiques a la ràdio, no afavoreixen una exploració del llenguatge específic del mitjà. "Independentment que la tecnologia hagi canviat l'ample de via, -escriu Perona- la ràdio del segle XXI seguirà aferrada a les formes convencionals que imperen des de fa anys; convencionalismes que es tradueixen en una infrautilització del llenguatge propi del mitjà, molt ric en recursos expressius" (6). Armand Balsebre també critica la infrautilització del llenguatge radiofònic i dels seus recursos propis en els diversos gèneres de programació actuals afirmant que "cuando todo el mundo admira su digna supervivencia frente a la televisión, es cierto que muchos aspectos relacionados con su función expresiva, estética y "artística" equiparables en algunos casos a la creación cinematográfica, permanecen todavía desconocidos para el gran público" (7). Davant aquest oblit, considerem que és vàlida l'excusa que, un cop abandonat el format dels programes dramàtics, tan sensibles a l'expressivitat radiofònica, ja no hi hagi espai a la programació de les diverses emissores per utilitzar els recursos del llenguatge radiofònic. De la mateixa manera que els mitjans electrònics, la televisió i la premsa estudien millores formals en la presentació dels seus missatges, i prova d'això és la seva evolució formal, la ràdio també hauria d'interrogar-se sobre les seves possibilitats expressives per apropar-se més a l'imaginari de l'audiència. Tornar
a l'article principal (5)GABILONDO, I. Prólogo. A:
PERONA, J; HUERTAS, A. Redacción y locución en los medios
audiovisuales: la radio. Barcelona, Bosch, 1999. |