| La seducció
dels invisibles
La primera paradoxa que planteja l'estudi de la ràdio és la següent: el seu és un missatge, en aparença, incomplet, privat de la seducció de l'enaltida "imatge", però que cada dia aconsegueix arrossegar centenars de milers d'oients al nostre país que l'escolten "a cegues". A la recerca d'una resposta a aquest interrogant, el teòric de l'art alemany Rudolf Arnheim va escriure als anys 30 a l'obra Estética Radiofónica(1) que el "defecte" sensitiu de la ràdio, la seva impossibilitat per afectar la vista -segons ell, el sentit més important dels humans-, és el que concedeix a aquest mitjà una capacitat tan elevada de despertar la sensibilitat dels oients. Segons Arnheim, la ràdio estimula la imaginació, perquè l'oient es sent seduït a completar aquella part que li falta al missatge. D'aquesta manera, es pot desfer la paradoxa incial responent que el missatge radiofònic convoca en els oients una capacitat evocativa de tipus associatiu, és a dir, de la mateixa naturalesa que, per Proust, té la magdalena de l'inici de la Recherche. Que els missatges radiofònics tenen la virtut d'estimular imatges en la ment dels receptors sembla ser una idea força unànime entre els estudiosos del mitjà, però no és fins als anys 60 que es comencen a fer experiments per esbrinar com són les imatges que s'originen en la ment humana a partir d'un fragment radiofònic. Després d'analitzar diverses investigacions realitzades al Centre d'Etudes de Radio-Televisión i comparant- les amb experiments semblants realitzats als Estats Units, l'estudiós francés Etienne Fuzellier (2) va constatar que, després d'escoltar un locutor de ràdio, un percentatge molt elevat d'oients s'equivocaven a l'hora d'intentar endevinar com era físicament el propietari de la veu. Però, la conclusió més important que va extreure Fuzellier d'aquesta recerca és que, majoritàriament, tots els oients s'equivocaven de la mateixa manera. És a dir, entre un 70 i un 90% imaginaven una mateixa aparença física per a aquell locutor. A finals dels 80, al nostre país, el catedràtic de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Armand Balsebre (3) va fer una investigació semblant, en aquest cas amb una peça musical, després de l'audició de la qual demanava a un grup d'oients que describissin les imatges que el fragment els havia suscitat. El resultat va ser, de nou, una elevada coincidència en les descripcions dels oients. La conclusió que es pot extreure d'aquestes investigacions és que quan sentim la ràdio, els oients d'un mateix context social i cultural tendim a imaginar d'una manera semblant, almenys en els seus aspectes generals, els fragments radiofònics. Tornar
a l'article principal (1)ARNHEIM, R. Estética
radiofónica. Barcelona, Gustavo Gili, 1980. |