|  La
fotografia ha patit un canvi substancial dins el marc de les
noves tecnologies. Allò que es tardava hores, fins i tot dies,
a fer, ara és a l’abast d’un sol botó. Una càmera, un ordinador
i un telèfon mòbil; milions d’imatges circulen amunt i avall:
del fet a l’agència, de l’agència a la redacció, de la redacció
al lector. Però un fotoperiodista és molt més que una persona
amb una càmera d’alta tecnologia. Un fotoperiodista té sensibilitat,
té esperit, ànsies de conèixer, d’anar més enllà, d’ensenyar
allò que la gent ha de saber. Són fets com els de l’1-M els
que posen de manifest l’avanç tecnològic de la fotografia.
Milers i milers de fotos passen per les mans de l’editor del
diari, i només una serà la foto de portada. Amb més o menys
criteris ètics, amb més o menys perspectives econòmiques,
la foto hi serà.
 Gustau
Nacarino actualment és corresponsal de l’agència Reuters
a Barcelona. Va néixer l’any 1955 i des de molt petit ja feia
servir una càmera fotogràfica. Durant el franquisme es va
autoexiliar a Europa i va estudiar fotografia a la Universitat
d’Hamburg tot i que mai hi va estar matriculat. Nacarino
va viatjar per tot el món fins l’any 1976, després de la mort
del dictador espanyol, quan va tornar i es va instal·lar
a Menorca. Allà va fundar una escola de fotografia. L’any
1982 tornà a Barcelona i treballà durant vuit anys a El
País. Després d’aquest període va muntar un estudi propi
i finalment l’any 1987 l’agència Reuters li demanà portar
la sucursal a Barcelona.
|
 Agustí
Carbonell, l’actual editor gràfic d’El
Periódico, va començar la seva carrera treballant com
a fotògraf freelance l’any 1975. Al llarg de la seva vida
ha passat per publicacions de renom com: Interviú,
Mundodiario, Dícen o La
Vanguardia. A més, va ser cap de secció a El
País. Paral·lelament, va exercir la docència a
la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat
Pompeu Fabra. Va ser el primer guardonat amb el Premi
Godó de Fotoperiodisme l’any 1995 amb una instantània
de l’incendi del Gran
Teatre del Liceu.
 Fotògraf
freelance de professió, Rafael Seguí, de 54 anys, va començar
la seva carrera en temes d’informació general. L’arribada
del color el va portar a especialitzar-se dins el món dels
espectacles i l’esport. També és organitzador de grans esdeveniments
on la intervenció de fotògrafs és més que considerable. Al
seu currículum hi podem trobar la gestió dels Jocs Olímpics
de Barcelona de 1992.
Núria Martí i Mònica Günther
|
