|  El
director de cinema Basilio Martín Patino considera
que és més fàcil retratar la realitat
a través de la ficció. Ho va dir durant la seva
conferència sobre la informació a través
del cinema: «Se está más cerca de lo real
cuando se aborda la ficción que cuando se filma lo
que no son sino sus apariencias». De la seva obra en
conjunt es pot destacar que presenta una profunda reflexió
política sobre el món. Temes com la memòria,
l’exili, la repressió franquista, la desmemòria
postfranquista, la deserció, l’oblit i la desesperança
resumeixen fidelment l’obra d’un director que
porta ja 40 anys dintre el món del cinema.
Dolors Genovès i Basilio Martín
Patino.
|
Basilio
Martín Patino (Lumbrales -Salamanca-, 1930) és
llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Salamanca.
És director de cine i documentalista. La seva obra
es essencial en la història del nostre cinema i està
marcada per una independència radical tant de les normes
cinematogràfiques com de les tendències del
cinema de moda. Obtingué la seva diplomatura en Direcció
a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas
i fou professor de muntatge a l'Escuela Oficial de Cinematografia.
Entre les seves obres destaquen "Nueve
cartas a Berta" (1965) (la seva primera pel·lícula,
que a més va ser la guanyadora del premi Concha de
Plata al Festival de San Sebastián), “Del
amor y otras soledades" (1969) (el seu primer film
històric), "Canciones
para después de una guerra" (1971), (seleccionada
per la International Film Exhibition de Hollywood i prohibida
per la censura franquista), "Queridísimos
verdugos" (1973), que fou Primer Premi del Festival
de Cinema de Taormina i Premi del Festival Internacional de
Prades. També destaquen “Caudillo”
(1975), “Los
paraísos perdidos” (1985), “Madrid”
(1987), “La
Seducción del Caos” (1991), “Andalucía:
un siglo de fascinación” (1996) o “Octavia”
(2002) (seleccionada pel Festival de Cinema de Londres).
Dani Rubio i Bruno Alemany
|
